El bloc de l'Anna

Els terratrèmols

2011-11-26T01:49:00.015+01:00

San Francisco té una història ben macada pels terratrèmols. El més sonat de tots va ser "The Great 1906 San Francisco Earthquake", que es va produïr el 18 d'abril de l'any 1906 causant 700 morts principalment a la ciutat de San Francisco.

Fa cosa d'un mes, el dia 20 d'octubre del 2011, a la zona de la badia de San Francisco es van tornar a percebre els tremolors de la Terra; els terratrèeeemols!!!. Aquesta vegada el terratrèmol no va causar víctimes mortals. Ara bé, ens va deixar a tots congelats. Sense avís previ, vora les 3 de la tarda del dia 20, les cadires del depatx, les parets i els vidres de les finestres van començar a bellugar-se. El sacseig va durar uns 10 segons. Deu segons que van donar de sí perquè ens miréssim els uns als altres de fit a fit per preguntar-nos només amb la mirada: -I ara què fem?-. Les paraules no sortien. El terratrèmol en qüestió va ser d'intensitat 4.2. L'epicentre es trobava a tan sols 3km de la nostra oficina al campus de UC-Berkeley. Tant per mi com per la majoria dels meus companys europeus aquell va ser el primer terratrèmol que experimentavem durant la nostra vida. Un terratrèmol que ens va deixar ben acoquinats per una banda, però la mar de contents per l'altra. Havíem experimentat tot un fenòmen de la naturalesa i no havia passat res. No havia causat danys de cap mena.

Localització del terratrèmol del dia 20. Berkeley es troba just a sota del quadrat blau. La mida del quadrat indica la magnitud del terratrèmol. La quantitat de quadrats indica el número de terratrèmols.

Popularment es diu que si no vols caldo, dues tasses. Aquell dia cap a les 8h del vespre la història es va repetir. Un altra terratrèmol aproximadament de la metixa intensitat que el primer es va produïr just a sota de l'estadi de futol americà, que es troba a 1.3Km de la nostra oficina. Ens vam quedar tots glaçats de nou; la cosa semblava que començava a posar-se seriosa. Vam decidir quedar-nos a la oficina fins les 10 de la nit. Ens havien dit que l'edifici havia estat construit pensant en la possibilitat d'un terratrèmol. Ens hi sentiem segurs.

Alguns més tard, d'altres més d'hora, però finalment tots vem acabar desfilat cap a casa. De sobte, a les 5 de la matinada, l'últim terratrèmol del dia es va esdevenir. Tothom es va despertar d'un sobresalt amb dubtes de si la casa cauria o de si aquesta sensació era una exageració fruit de despertar-se amb por. No us explico l'estona que va caldre que passés perquè ens tornéssim a tranquil·litzar i caiguéssim adormits de nou (parlo en plural perquè l'endemà tots els meus companys/es van reconèixer haver trigat molt a adormir-se després del "susto").

En construcció!!

2009-10-25T06:38:00.000+01:00

O més ben dit...en procés de reconstrucció!

Crítica a "EL PAÍS"

2009-06-08T08:34:00.003+02:00

Avui he entrat a la web del diari "El País" per informar-me del resultat de les eleccions europees. M'ha crisat l'atenció una cosa. Hi ha tres provinciess on no ha gunyat ni el PP ni els PSOE. Aquestes provincies són; Girona, Lleida i Viscaia. Per saber com havia anat la cosa a les comunitats autònomes on cauen aquestes regions que clicat en el buscador situat a la part inferior del mapa. La meva sorpresa ha estat veure que en els formatgets (=gràfics de sectors) on es representava el tan per cent de vots obtingut per cada partit només es pintaven de colors els secotrs corresponents a PP i PSOE. Em sembla molt bé que el diari doni la notícia de la manera més planera possible i, per tant, la resumeixi com un pols de forces entre els dos partits majoritaris. El que no em sembla tan bé, és que doni un incipient tó gris perla a TOTS aquells partits diferents dels dos grans actors. Des del meu punt de vista transforma aquetes eleccions en una lluita de titans i justament si aquestes eleccions no són una cosa és una lluita de dos. Es tractava d'escollir els representants per Europa, oi?. Per Europa! un lloc que ja és una amalgama de diferents colors i opinions. Un lloc on no serem dos, ni tres... En fi, que hi farem si en aquest "país" hi regna el biprtidisme (o, si més no, això ens volen fer pensar que és l'únic importnat).

Abans d'acabar vull deixar clar que el què m'ha molestat especialment és que es disimulés deliveradament el color polític d'aquelles regions que ni creuen, ni volen, ni combreguen amb uns parits polítics que semblen lluitar per esdevenir la diva de l'escenari.

No entenc aquest diari que aquesta setmana a banda de simplificar burdament les notícies polítiques ha fet premsa groga sobre el Berlusconi i els seus hobbies d'equip. Vaja, vaja, quin diari!!!

Patís de llimona

2009-06-01T08:22:00.008+02:00

Tinc una altra recepta per donar-vos. Aquesta és de partís de llimona. Direu q som uns llaminers, oi?

En fi, la recepta val la pena. És perfecta per a tots aquells a qui els agraden els dolços no gaire dolços.

Ingredients:
Pasta brisa:

250 grs de farina blanca
125 grs de mantega
1 ous
1 o 2 cullerades soperes d'aigua

Farciment:

115 grs de mantega
2 cullerades soperes grosses de "creme fraiche"
2 ous
2 rovells d'ou
1 tassa de suc de llimona (que sigui natural)
3/4 de tassa de sucre
1 culleradeta i 1/2 de postres de pela de llimona (ratllada)

Preparació de la pasta brisa:
Barregeu tots els ingredients i treballeu ràpidament la massa perquè no es faci elàstica. Emboliqueu-la amb paper film i deixau-la reposar 30 minuts a la nevera. Mentrestant aprofiteu per preparar el farciment.

Preparació del farciment:

Al bany maria desfeu la mantega i la "creme fraiche" rememnant amb compte fins q lliguin. Retireu la barreja del foc i deixeu-la reposar.

Poseu un altre pot al bany maria bateu-hi els ous i els rovells fins que trenquin el fred. Aleshores retireu el pot del foc, afegiu-hi la barreja de mantega+"creme fraiche" i el suc de llimona. Col·leu la barreja resultant passant-la per un col·lador ben fi i torneu-la a posar al bany maria. Afegiu-hi el sucre i la ratlladura de llimona. Remeneu fins aquesta nova barreja agafi temperatura (uns 4 minuts).

Unteu un motlle rodó d'anar al forn (d'uns 20cm de diàmtre) amb una mica d'oli o mantega. Estireu la pasta brisa amb un corró i poseu-la al cul del motlle amb compte i feu que pugui per les vores del recipient perquè quedi en forma de cassoleta. Poseu-hi

En aquest punt teniu dues opcions:
1) Coeu la pasta a 170ºC durant 20 minuts. Traieu-la fel forn ompliu-la amb el farciment. Torneu a coure 25 minuts més a la mateixa temperatura. Sabreu que està al punt quan el centre del pastís sigui consistent. Refredeu elm pastís damunt d'una reixa. Un cop a temperatura ambient acabeu de refredar-lo a la nevara.

2) Si sou agosarats i el vostre motlle d'anar al forn és de fiar podeu fer el q vaig fer jo. Poseu la pasta brisa al motlle i ompliu-la amb el farciment. Coeu-ho tot a la vegada. La temperatura adequada és de 170ºC i el temps total és d'uns 35 minuts. Sabreu q està fet perquè, igual que en el cas anterior, el centre del pastís haurà agafat consistència i peruqè les vores de la pasta brisa encara no s'hauran sucarrinmat. Vigileu (!). Refredar igual que en el cas anterior.

Podeu decorar el pastís amb ratlladura de llimona, sucre glas o fulles de menta fresca. Jo vaig optar per l'última opció.

Galetes de nous i xocolata negra a la meva manera

2009-06-01T07:41:00.014+02:00

L'altre dia vaig fer galetes. Van sortir tan bones que he pensat que us podeu animar a provar de fer-les. Us encantaran. Són galetes de farina integral, sucre morè, nous i xocolata neeeeeeeeeeeeeegra!!!!!!!!!!

Aquest és el resultat:

Ingredients,
150 gr. de mantega (atemperada)
225 gr. de farina integral
220 gr. de perles de xocolata negra
120 gr. de sucre morè
Un bon grapat de nous (sigueu generosos)
Un polsim de sal
1 ou
Una cullereta de postres de Royal

Barregeu en un bol la mantega amb la sal, afegiu-hi el sucre. Incorporeu-hi l'ou batut. Afegiu la farina tamisada, i finalment les nous, les perles de xocolata i el llevat. Barregeu bé tots els ingredients. Deixeu reposar 30 minuts.
Passat aquest temps aneu agafant la pasta amb una cullera sopera, feu-ne boletes i aixafeu-les una mica perquè quedin amb forma de galeta. Col·loqueu-les damunt d'una safata de forn coberta amb paper per anar al forn. Enforneu-les durant 7 o 8 minuts a 200 graus de temperatura.
Si no us agrada la farina integral, proveu de fer-les amb farina blanca. També surten bones.

La colifor no és un ingredient per quedar bé, oi?

2009-03-07T02:33:00.008+01:00

Doncs... potser ho és o potser no ho és. En tot cas us explicaré una manera de preparar-la que la fa una mica més elegant del normal.

L'altre dia l'Oriol i jo vem anar a comprar al Fred Meyers (perquè és més barat que el QFC; pssssst no ho digueu a ningú ;-P). En fi, vem trobar una coliflor que feia bona pinta i la vem comprar, malgrat nosaltres de coliflor no n'acostumem a menjar mai. A l'anar cap a casa vem trucar a uns amics i resulta que vem acabar quedant que venien a sopar. Què els donarem per sopar? La coliflor?¿? Volrs dir? No és una cosa que quedi massa bé per quan tens convidats. Doncs sí! vem acabar menjant-nos la coliflor.La vem preparar d'una manera que va tenir èxit i d'aquí el perquè d'aquest post. Si us agrada el bacallà ho podeu provar.
Es tracta de bullir la coliflor (quan es bull sempre fa una mica de pudor de col. D'aquí el seu nom (?). Tapeu-vos el nas!). També cal bullir un parell de pastanages tallades a trossets i un parell de grapats de pèssols o qualsevol altre verdura que hi quedi bé i faci contrast de color.
Mentre bull prepareu una beixamel (ben bona, estil iaia) i comproveu que teniu el bacallà al punt de sal. Un cop bullida tota la verdura escorreu-la, barregeu-la amb el bacallà esqueixat o bé a brins i afegiu-hi la beixamel. Poseu la barreja en una safata alta d'anar al forn i gratineu-ho amb una mica de formatge ratllat (del tipus que us agradi a vosaltres). Ah! abans de posar la barreja a la safata corregiu de sal si cal.

Sé que no sona especailment innovador però us asseguro que és molt bo, facilíssim de preparar i que queda molt bé acompanyat de vi negre i d'una amanida, que nosaltres vem servir de primer plat.

Si ho proveu digue-me que tal us ha quedat i quina nota li poseu.

Amèrica, el país de la llibertat? O potser el de l'opressió i l'ultracontrol?

2009-02-21T02:24:00.004+01:00

Si us explico el que em va passar només posar els peus a EEUU difícilment us ho creureu perquè realment és per no creure-s'ho. La qüestió és que aquest dilluns vaig arribar a Seattle. El vol, malgrat llarg, va anar bé. Però... al control de passaports de l'aeroport de Seattle em va revisar el passaport un agent de policia asiàtic sec i amb molt poca feina. Sense dirigir-me la paraula es va quedar el meu passaport, em donar una cartolina vermella i amb el dit índex es va limitar a senyalar el final d'un corredor. Em vaig dirigir cap allà. M'esperavem dos agents de policia grossos, un d'ells em va preguntar si tenia telèfon mòbil. Vaig dir que sí. Em va demanar el telèfon, li vaig ensenyar i me'l va prendre. Llavors em va dir q anés a buscar les maletes i tornés. Mentre esperava les maletes un altre policia (situat a mig metre de mi) em vigilava.

Vaig recollir les maletes i vaig pujar altre cop on m'esperavem aquells dos goril·les. Van dir: -Entra!- (en anglès). Em van tancar en una sala de quatre metres quadrats equipada amb una taula i dues cadires. Jo estava dreta allà al mig i al·lucianva de trobar-me en aquella situació tan estrambòtica. Els goril·les es van tancar a l'habitació amb mi i un d'ells va cridar amb una mala bava increïble: -Seu a la cadira!-. Resulta que si un s'asseia a la cadira s'adonava que estava al punt de mira d'una càmara de filmar que quedava a menys d'un metre del seu nas. Us prometo que incomodava.

Em van obrir les maletes i les van remenar de dalt a baix, també em van obrir el bolso i el moneder. Van trucar a tots els telèfons que em van trobar, es van mirar la meva agenda (tot plegat amb un depreci bastant evident). En cap moment em van explicar perquè ho feien. Els hi vaig preguntar jo. Van considerar suficient dir-me que era una inspecció rutinaria (rutinaria? si, si... segur que ho fan a tothom que entra al país, oi?). En fi, després de remenar-m'ho tot. Van començar a interrogar-me i el que és pitjor a intinmidar-me. Per mi eren les cinc del matí quan vem començar i dos quarts de set quan acabavem (deprés d'un viatge de 13 hores), per ells eren les 20h d'un dia laboral i normal. Van preguntar-me de tot, s'enfadaven si els hi feia repetir la pregunta perquè no els havia entés prou bé i em van escridassar multiples cops. Van probar diferents vies pq m'autoincriminés: dir-me que ja els hi podia dir la veirtat perquè ells havien contrastat dades i ho sabien tot (jo em pregunto: -el Q?-), van formular-me la mateixa pregunta de multiples maneres, barrejada amb altres preguntes, fotent-me crits i dient que em contradiea (la qual cosa no era veritat) i tmabé van probar sort deixant-me sola estona i més estona en un racó de l'habitació perquè em consumís i digues el que fos per sortir d'allà.

Bé, desprès d'intentar-me acollonir de mil maneres (després d'una hora i mitja) em van deixar anar sota una amenaça:- Hem estat a punt d'enviar-te al teu país i que sàpigues que encara ho podem fer!-. Aquestes van ser les seves últimes paraules. Les meves encara estan per dir: - Això és injust!-

Pobre, Oriol, es va esperar 1 hora i mitja a l'aeroport sense saber si jo havia arribat o no, sense saber si m'havia passat res... Vaig dir als goril·les que avisessin a l'Oriol per megafonia que deuria estar patint. No ho van fer.

Vacances a Miami

2008-08-19T02:46:00.003+02:00

A mitjans de juliol l'Oriol i jo ens vam trobar a mig camí entre Barcelona i Seattle; a Miami. Vem aprofitar per passejar-nos per la ciutat (bàsicament passejar-nos-hi amb cotxe perquè les distàncies allà són tan grans que si no ho fas així no acabes mai), sortir de festa i anar a la platja. Val a dir que Miami té una platges de sorra blanca i mar turquesa precioses! Però enlloc d'estar plenes de palmeres i lloros acolorits, estan plenes de "tios caches" i "ties" de pell daurada. Una altra apunt a fer és que al llarg de la platja no hi ha cap passeig, els edificis arriben fins on volen (alguns arriben fins a tocar la sorra) i els carrers principals que porten a "Miami Beach" estan farcits de botigues de "souvenirs" carregades de poca gràcia (semblen més aviat botigues del tot a cent!). Una curiositat de Miami és que té un barri cubà bastant divertit on es troben botigues, de bastant més gust que les botigues regentades per americans, de puros pseudo-havans, on poden veure cubans jugant a domino i on es troben concentrades una bona pila de perruqueries i petits centres d'estètica. Miami doncs, em va semblar una amalgama de gent i ambients on la oferta de festa és molt amplia i la calor és insoportable (vem estar tots els dies al voltant dels 37ºC!!).

L'esquí

2008-04-19T14:11:00.007+02:00

Durant l'hivern passat als Pirineus catalans hi va nevar bastant poquet . Si a aquest fet li sumem que hi ha gent, com ara jo, a qui esquiar no ens apassiona massa, obtenim com a resultat 1 trista visita a les pistes per any. Jo he de confesar que a aquest ritme no acabo d'agafar-li el "truquillo" al tema i cada vegada que pujo a esquiar faig un primera baixada lluïda (plena, pleníssima de caigudes). Com si n'hagués d'aprendre de nou.

Per setmana santa vaig anar a Seattle a veure l'Oriol. Malgrat el primers dies del mes de març havien estat climàticament bons, no va passar el mateix durant la primera setmana de la meva arribada a la ciutat. Aquella setmana va començar amb un dia de sol seguit de dies plujosos i dies de nevades. Com que va nevar bastant i els habitants de Seattle no paraven de catalogar d'extraordinàries les nevades a mitjans de març (es veu que gairebé no tenen precedent). Vem decidir consultar l'estat de la neu a les pistes. La cosa pintava tan bé que, aquell mateix cap de setmana, ja ens teniu esquiant.

Després de l'experiència esquiadora d'aquell dia he de dir que ja no veuré mai més la neu del Pinineu amb els mateixos ulls. Mai de la vida havia gaudit tan d'un dia d'esquí, mai a la vida havia lliscat per pistes amb un tou de neu com aquell i mai havia deixat caure el meu propi cos damunt d'una muntanya de neu verge enmig d'una pista a les 4 de la tarda per quedar-m'hi engolida com per un núvol, dit d'una altra manera a les 4 de la tarda encara quedava neu intocada i en perfecte estat. Jo recordo que al Pirineu cap a les 16h la neu comença a desfer-se i està bastant trepitjada ja, mentre que a Crystal mountain les condicions de la neu a última hora eren ben bones.

Això sí.... he de dir que aquell diumenge, a les pistes, ens va faltar veure el sol!!

Inactivitat...

2008-04-18T19:04:00.004+02:00

Després de molt i molt temps d'inactivitat escriptora, decideixo posar-me les piles altre cop. Sé que fa mesos que no entro cap post i això no pot ser!. Em penso que ara ja és moment de posar-s'hi de nou. A veure si el bon temps m'inspira i m'anima a escriure...

I sí, sí... aquesta nova entrada va per aquells q m'heu punxat perquè tornés a penjar algun post. Oi Dami_daMiau?¿¿?

El transport públic i el País; París

2007-12-06T19:08:00.000+01:00

La penúltima setmana de novembre, coincidint amb les vagues dels treballadors del transport públic, el Martin (un company de feina) i jo varem viatgar a París. Anavem a un congrés sobre genètica i malaties infeccioses que es feia a l'"Institute Pasteur". Com era de preveure alguns conferenciants van faltar a la cita espantats pels problemes amb el transport. Malgrat espantats pel mateix, nosaltres varem decidir no faltar-hi. Per això un dimecres de finals de novembre a quarts de set del matí vaig enfilar cap a l'aeroport. A mig camí vaig rebre la trucada d'un Martin empipat anunciant que Ibèria, la companyia amb la que volavem, havia cancel·lat el nostre vol. Ostres, semblava que no només el trasport públic feia males passades aquells dies sinó que també en feia el privat. El Martin i jo vem decidir que no ens anionariem massa per això i que aniriem a l'aeroport a aclarir el tema.

Jo vaig arribarar a l'aeroport abans que el Martin, perquè ell anava en transport públic (quin greu que em sap dir això!!. Que consti que prefereixo el transport públic 1000 vegades abans que el privat; però és que el transport públic en aquets país va tan malament!!!!!). No sé si un dimecres qualsevol entre set i deu del matí els vols 2 vols d'Ibèria amb destí a Paris es deuen omplir, però el cas és que aquell dia no ho van fer. Per tant, la companyia va decidir anul·lar-los tots dos i col·locar els viatgers en un vol d'Air France que tampoc deuria anar ple del tot i feia la matiexa ruta.

Durant el trajecte d'avió vam llegir en el diari la notícia sobre la posició de Sarkozy respecte les vagues: -El president francés no cedirà. Les negociacions no avancen i no es pot anunciar la fi de les vagues-. Atenent-mos al que haviem llegit, el Martin i jo vam quedar que intentariem moure'ns amb tranport públic per París i que de no poder ser així, optariem per un taxi. Varem arribar a Paris, doncs, tement-nos un bon merder però la veritat és que els metros funcionaven prou bé i gratuïtament. En concret per la nostra línia; la 4, passavem 2 de cada 5 combois. En definitiva; els tranports públics estan més destarotats a Catalunya que a França.

Hi ha quelcom que m'ha motivat a escriure aquest post després dels 42 dies d'inactivitat escriptora que he viscut (42 dies llevant-me a les 5 del matí per fer la gincama matinal que oferia Renfe=1 tren+1 bus+2 metros=5 hores per dormir per nit= molta son als vespres, que és l'estona ideal per escriure posts). El que em porta a escriure aquest posts és el següent: A París i, en concret, a la línia 4 de metro la gent anava apretada com sardines en llauna. Bé, de fet, encara s'anava més apretat que això. S'anava pitjor que com sardines en llauna. S'anava literalment esclafat. I de fet, quan el vagó no podia encabir ni una persona més. Les portes s'obrien i deu persones una de les quals empenyia un cotxet entatraven; entraven!!!!!!!, entraven en un vagó on no hi cabia l'alè del ocupants. El que em va frapar d'aquesta història és que la gent somreia, tothom somreia! Un xicot d'estètica "grunge" explicava acudit per la gent del seu voltant i una senyora d'uns cinquanta anys de cabellera llarga i blanquíssima deia amb veu agradable però forta: - Si'l vous plaït, cette madmoiselle veux sortir- llavors, la gent s'apartava delicadament per tal de no molestar als altres i deixar pas a la noia. L'ambient era relaxat i la gent amable. Aquesta situació surealista i agradable és va perpetuar durant tots els dies que vaig estar a la ciutat. A mi em sembla i em semblava admirable i quasi increïble!!!! Jo sóc usuaria del tren. Agafo Renfe cada dia per anar i tornar de Barcelona i només veig cops de colze. Sé que els problemes a Paris van durar 15 dies mentre que a Renfe fa tres anys que els tenim, la qual cosa acaba cansant a la gent, però tot aquesta excusa l'actitut dels Francesos continua semblant-me com d'un altre paleta.

RENFE ens torna a deixar tirats

2007-10-11T15:17:00.000+02:00

Tirats a l'andana. Així es com ens va deixar RENFE el passat dimarts 9 d'octubre del 2007. Aquest cop sembla ser que mentre la catenària aguantava la rasa de l'AVE no ho feia. Una petita esllavissada de terra, el desencadenant de la qual van ser les minses 4 gotes que van caure cap a les 6 de la tarda de dimarts, va cobirir les vies del tren. Això va fer que els trens s'haguessin d'aturar una estona provocant retards de 30-45 minuts.

Cada dia ens fan la mateixa; o bé es trenca la catenària, o bé s'esllevissen les rases de l'AVE o bé un tren s'espatlla o bé els treballadors de la companyia fan vaga...

Ja n'hi ha prou d'aquest color. Caldria que RENFE invertís en el manteniment de les línies de rodanies d'una santa vegada.

Rudimentaris, Espatllats i Nefastos Ferrocarrils Espanyols (RENFE)

2007-10-08T09:30:00.000+02:00

Era dijous 4 d'octubre cap a dos quarts de set de la tarda quan vaig decidir plegar. És doncs llavors quan, m'encamino cap a l'estació a pas ferm i sota la pluja; no vull perdre el tren. Confio en arribar a l'estació puntual per poder anar al gimnàs (cosa no transcendent pel futur del planeta però, si més no, cosa que em venia de gust). Un cop a l'estació de Sants em dirigeixo a la via 10, on sospitosament hi ha un grupet de gent acumulada a l'andana. Recordo que avui plou, sé molt bé el que això suposa: Retards en la circulació de trens de Renfe. Arribats a aquest punt de la història cal fer el següent apunt: la pluja només afecta els trens de Renfe i mai als Ferrocarrils Catalans, fet que indica que entre Barcelona i Sabadell/Terrassa no deu ploure cap dia de l'any, oi? (ehm, ehm...)

El temps passa i mentrestant, a l'andana de la via 10, la gent s'aglomera davant dels panells informatius. Passa un quart d'hora, el tren hauria de ser aquí però no ha arribat. El tren de la via 9, que hauria d'haver arrancat fa força estona resta aturat amb les portes obertes. La situació fa pudor de problemes. Una senyora de vora 70 anys em pregunta que passa perquè no acaba d'entrendre res. Li explico el poc que sé (hi ha una averia entre Bellvitge i el Prat del Llobregat).

Em trobo a la Mireia (la meva cosina) esperant-se a la mateixa andana que jo. Quina sort! Comencem a xerrar i el temps ens passa volant!!! Protem més de 30 minuts parlant i esperant un tren que no arriba. En aquell moment veig un llum q s'acosta. És un tren! Un regional, que va a Sant Vicenç, on no es pot pujar amb bitllet de rodalies (el que portem). Pujem; ens és completament igual no respectar la norma ja que Renfe ens deu hores i hores de les nostres vides (hores tancades en de vagons de tren parats dins de tunels i a les fosques, hores de trens parats en vies mortes sense que per magefonia s'avisés de res, hores de tren on senyores s'han desmaiat degut a la calor generada per un accés de viatgers acumulats al vagó...).

Avís; el tren en direcció Sant Vicenç no circularà!.

Baixem del tren i preguntem que passa a un parell dels, potser, 150 informadors immigrants amb armilles groc flourescent que treballen a Sants. No saben res! Resulta que mai saben res. També resulta que hi ha gent que comença a pensar que els informadors estan allà no per informar sinó per rebre les esbroncades viscerals dels milers de passatgers que cada dos per tres s'indignen amb els problemes que genera Renfe.

Tres hores més tard (22h) els pares de la Mireia pugen a Barcelona a buscar-nos. Els trens encara no van. Des de les set de la tarda per magefonia es dóna cada quart d'hora el mateix missatge: -Señores passajeros les informamos que la circulación de los trenes de la linea 2 queda interrumpida momentaneamente. Disculpen las molestias-. T'ho creus!?! Quins nassos que tenen en catalogar de MOMENTANEO un tall de circulació de 4 hores!!. Això no té perdó!

Estic queixosa i cansada de Renfe. Em fa l'efecte, a més a més, que no sóc l'únic usuari amb aquesta opinió.

Profunda indignació

Una d'aquelles coses que només es fan un cop a la vida

2007-09-06T23:19:00.000+02:00

El Mount Rainier és un volcà de 4392m (14.410ft pels americans!!). Segurament és el punt més alt de tota la costa oest d'Estats Units. La seva última erupció data del 1854. Des d'aleshores s´hi ha detectat una lleu activitat tèrmica (explosions de vapor i roques calentes al cim). Hi ha diverses rutes d'ascensió al volcà (21). Nosaltres (el Xavier, el Sergi, el Joel, la Núria, l'Oriol i jo) vem triar de fer l'ascensió al volcà per la ruta d'Emmons.

Així doncs, vem començar divendres al vespre recorrent els 500m de desnivell que separen l'aparcament del Glaier Basin Camp, on vem sopar i dormir. L'endemà cap a les 9 del matí vem continuar l'ascensió guanyant 1000m de desnivell per arribar fins al camp Schuman, a ~3000m. Les vistes d'aquesta segona jornada van ser espectaculars i el dia preciós (ens va fer molt sol)!!

L'endemà (diumenge) l'Oriol, el Joel i jo ens vem llevar a la 1.30h de la matinada amb l'objectiu de fer cim. A les 2.30h començavem a caminar equipats fins les dents, il·luminats pels frontals i encarant-nos a una forta ventada. Vem coronar el cim a les 9.30h del matí. Dic vem coronar, però potser hauria de dir van coronar perquè a mi em van pràcticament arrossegar fins al cim. Resulta que al cim bufava un vent de 80Km/h i l'ambient era gèlid. A ~20 metres del cim em va agafar un atac de fred. Se'm van congelar els dits de les mans, dels peus i la mandíbula inferior. Qui vol, en aquestes condicions, pujar els últims 20 metres? En aquell moment jo només desitjava baixar de pet. Si no hagués estat per l'Oriol i el Joel, no hauria arribat a dalt.

L'endemà (dilluns 3 de setembre o Labor day com li vulgueu dir) baixavem altre cop cap a l'aparcament amb els genolls tocats i el nas pelat del fred. Algú baixava amb els dits petits llagats (pobre Xavier...)

Si mai passeu per Seattle

2007-08-24T19:17:00.000+02:00

Si sou amants de la xocolata, de la bona xocolata, de la xocolata negra de rajola que al partir-la fa "crec", de la xocolata que es fon a poc a poc a la boca i de la qual el gust perdura una bona estona al paladà i... a més a més aterreu a Seattle pel motiu q sigui no deixeu passar l'oportunitat d'arribar-vos al número 3400 de l'avinguda Phinney al nord de la ciutat de Seattle.

Allà hi trobareu un antic edifici reconvertit en fàbrica de xocolata. És una fàbrica petita que organitza visites per grups, també reduïts, d'unes 15 persones. En aquest emplaçament, ubicat en un dels barris més interessants de la ciutat; Fremont, es produeix xocolata orgànica i de comerç just.
És una fàbica de curt tiratge. Produeixen 11 varietats diferents en forma de petites rajoles de només 3 onces de pes: xocolata de vainilla, de pa, de gra de cacau trinxat, de cafè, de curri amb coco, de te amb llet i de diferents percentatges de cacau (des de 91% de cacau fins a 65%).
Completen la producció 13 varietats de bombons fets a mà de gustos realment soprenents (exemple; el bombó de caramel amb sal gruixuda).
La visita a la fàbrica dura aproximadament 2 hores, està molt ben dissenyada i permet tastar totes les varietats de xocolata que s'hi confeccionen. Però adicionalment ensenya (explica) com és l'arbre de les beines de cacau, quan es cull el fruit, que se n'aprofita i que és rebutja, a quins països es produeix cacau actualment (Venezuela, Ghana, Costa d'Ivori, Panamà, Ecuador, Madagascar...) i d'on és originari l'arbre (americà del sud), quin país va importar cacau a Europa per primer cop, el va començar a consumir en forma de xocolata però no el va saber comercialitzar (Espanya), etc...
En definitiva, si algun dia no sabeu que fer podeu venir a Seattle i deixar-vos caure per la petita fàbrica de xocolata. Us agradarà!

La Festa Major...

2007-08-07T00:53:00.000+02:00

Avui s'acaba la festa major de Vilanova. Concidint amb la clausura de la festa he rebut mails de família i amics donant-me'n detalls.
La de Vilanova és una festa major realment bonica. La fan així molt factors: la rambla guarnida amb els seus ventalls, els concerts arran de platja, el cercavila de l'imaginari, el ball de final de festa a la plaça de la Vila, el cercavila (llarg, llarguíssim demostrant la tradició de festa q hi ha a la ciutat) amb una gran varietat de balls blancs i diferents colles tant de dracs com de diables, etc... Un any més, la festa major ha conclós, els domassos baixaran dels balcos, Vilanova tornarà al ritme de vida calmat i algú arriarà la senyara que penja del campanar.
Sembla que tot ha transcorregut com marca la tradició: molts s´han vestit de blanc immaculat i la ciutat, un cop més, s´ha omplert de gom a gom.
Espero que aquells que heu viscut la festa d'aprop l'hagueu disfrutat al màxim.

I per tots aquells perduts que, com jo, l'hagueu de viure de manera transoceànica; més avall us adjunto el link de la festa.

VISCA LA FESTA MAJOR

San Fancisco

2007-08-02T03:07:00.000+02:00

M'havien parlat molt bé de San Francisco, però jo no coneixia la ciutat i l'Oriol tampoc. És per això que hi hem anat a passar 5 dies (gairebé tots els dies que tenim de vacances). Mai hagués dit que San Francisco fos una ciutat tan viva; els carrers són plens de gent, el centre està molt ben arreglat, es troben botigues al detall arreu i la ciutat disposa d'un passeig molt bonic al llarg de la badia que convida a passejar, córrer, anar en bici i fins i tot a fer campionats de "kite-surf"(en vem veure un!).
Seattle en aquest sentit és diferent. Aquí no es troba tanta botigueta petita, al centre no hi ha massa activitat i malgrat hi ha moltíssims llacs preciosos escampats per la ciutat ningú ha pensat en fer passejos que els voregin perqué la gent en pugui gaudir.
San Francisco, doncs, té més caire de ciutat que Seattle i ens ha agradat. Ens ha agradat per diverses raons, entre elles; el golden Gate Park, on hem trobat gent tocant tambors, ens ha recordat el parc de la Ciutadella de Barcelona, la presó d'Alcatraz (que segons ens van dir rep aquest nom degut als ocells que hi viuen: "alcatraces") és molt interessant de visitar, la ciutat està plena de cases victorianes moníssimes i el que és més important; ens va fer bo cada dia! Aquestes han estat unes bones vacances, però curtes i ens han deixat l'estranya sensació de no haver marxat del tot. És curiós però això d'agafar un vol de 2 hores i continuar al mateix país es fa molt extrany. És com si no haguessis anat enlloc! A Europa agafes un vol de 2 hores i et plantes a Findlàndia on la gent parla un altre idioma i tot és tan diferent!!

Això és Amèrica!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2007-07-25T23:58:00.000+02:00

Sorprenent!! Us he d'explicar un fet absolutament sorprenent! Jo l'anomenaria la contra-percepció de l'arxi-seguretat.

Tot comença fa 2 dimarts quan el disc dur del meu ordinador portatil va i, peta!. Quina ràbia. Part de la feina que havia fet aquí, a Seattle, estava guardada només al ditxós portatil. Superat l'atac de desesperació i pena que sol acompanyar aquestes desgràcies vaig comprar un disc dur nou per internet. La companyia assegurava que l'article seria enviat a casa en el període de 3-5 dies posteriors a la data de compra. Cada vespre a l'arribar a casa buscava, sense èxit, un avís a la bústia que em digués que calia anar a correus a recollir el paquet.

El passat dijous arribo a casa amb el proposit d'inspeccionar la bústia, però abans de fer-ho em crida l'atenció un paquet perfectament col·locat davant la porta de casa. El paquet, que havia estat jaient al carrer segurament durant hores i hores sense que ningú el robés, contenia un disc dur de ~$100. Creieu que una caixa de cartró davant de qualsevol porta del noste país aguanta tant sense que ningú se l'endugui bonament per comprovar si el que hi ha a dins pot ser que es faci malbé a la intempèrie (per exmple)?
Conclusió; en aquest país de desmesurada obsessió per la seguretat ni tan sols hi ha lladres!! Per què diuen que se senten desprotegits?¿.